El contracte de distribució internacional a Espanya: regulació, obligacions i indemnització

Quina normativa regula el contracte de distribució?; Quines són les principals obligacions de les parts en un contracte de distribució?; Té dret el distribuïdor a la indemnització per clientela?

El contracte de distribució o concessió mercantil és un acord de col·laboració comercial entre empresaris independents, l’objectiu principal del qual és la revenda o distribució de productes en un territori determinat. Amb aquest acord, el distribuïdor (o concessionari), generalment amb un pacte d’exclusivitat, es compromet a promoure la venda i la postvenda dels productes del concedent en una zona específica, assumint els riscos comercials, sense rebre cap pagament o remuneració del concedent per la compra dels seus productes.

El distribuïdor actua en el seu propi nom i per compte propi, comprant i després revenent els productes del concedent i, per tant, obtenint beneficis només a través del marge de la revenda.

Evidents són les diferències amb altres acords que pertanyen sempre a la categoria dels acords de col·laboració comercial o de distribució en general:

• Per exemple, amb el contracte d’agència, l’agent es compromet a promoure, per compte i en nom d’un altre empresari i normalment sense assumir el risc de les operacions, contractes, actes o altres operacions de comerç.
• En canvi, amb el contracte de franquícia, el franquiciat, tot i actuar en el seu propi nom i per compte propi, s’obliga a vendre els mateixos productes i serveis que ofereix el franquiciador, seguint unes directrius ben marcades per garantir la uniformitat del negoci i pagant, a canvi de pertànyer a la xarxa de distribució, un cànon o royalty periòdic per a l’ús de la marca comercial del franquiciador.

Quina normativa regula el contracte de distribució a Espanya?

El contracte de distribució és atípic, en el sentit que no existeix una regulació específica en l’ordenament espanyol. Tanmateix, d’una banda, no han faltat intents per promulgar una normativa concreta i, de l’altra, existeixen normes que, si bé de manera analògica o amb efectes interpretatius o supletoris, poden aplicar-se a aquest contracte.

Pel que fa als intents de regular el contracte de distribució, cal esmentar:

• El Projecte de Llei de Contractes de Distribució de 29 de juny de 2011 (publicat al Butlletí Oficial de les Corts Generals – Congrés dels Diputats, amb el núm. 138-1);
• La Proposta de Llei del Codi Mercantil, de 29 de juny de 2013 (Propuesta_código_mercantil (mjusticia.gob.es));
• La Llei 2/2011, de 4 de març, que va introduir la disposició addicional primera de la Llei d’Agència amb l’objectiu de regular les indemnitzacions a favor dels concessionaris de vehicles. Normativa l’aplicació i els efectes jurídics de la qual, curiosament, van ser suspesos un mes després per la Llei 7/2011, d’11 d’abril, “fins a l’entrada en vigor de la Llei de contractes de distribució comercial”.

Pel que fa a altres normes que poden aplicar-se a un o més aspectes del contracte de distribució, destaquem:

• La Llei 12/1992, de 27 de maig, sobre el contracte d’agència;
• El Codi Civil i el Codi de Comerç;
• La Llei 7/1996, de 15 de gener, d’Ordenació del Comerç Minorista;
• La Llei 16/1989, de 17 de juliol, de Defensa de la Competència i la Llei 3/1991, de 10 de gener, de Competència deslleial.

I a nivell europeu:

• Articles 101 i 102 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea;
• Reglament 2022/720 d’exempció per categories dels acords verticals;
• Reglament Brussel·les I (44/2001) pel que fa a la jurisdicció;
• Reglament Roma I (593/2008) pel que fa a la llei aplicable al contracte.

Interpretació jurisprudencial del contracte de distribució

En tractar-se d’un contracte atípic, la jurisprudència ha estat fonamental per definir i aclarir les principals característiques del contracte de distribució.

Per exemple, el Tribunal Suprem, en la seva sentència núm. 332/2009 de 18 de maig (Roj STS 2906/2009; núm. Rec. 1439/2004), analitzant una controvèrsia en què una de les parts afirmava l’existència d’un contracte de distribució, va aclarir que l’existència d’un cert poder de decisió, direcció i supervisió del concedent, tot respectant la independència de les parts, és un tret substancial i necessari perquè pugui existir un contracte de distribució comercial i no una mera successió de contractes de compravenda de productes per a la seva revenda:

“el contracte de distribució és un contracte atípic, englobat dins dels anomenats de col·laboració comercial, com succeeix amb els d’agència i franquícia, en el qual és present la idea de la mútua cooperació d’empresaris per un temps indefinit o determinat però amb vocació d’estabilitat, per a la difusió d’un producte, marca o servei en un àmbit geogràfic convingut, de manera exclusiva o no, en benefici del principal, qui, sense necessitat d’afrontar els costos d’una xarxa de difusió, assolirà aquest mateix fi gràcies al distribuïdor, el qual, per la seva banda, actua en el seu nom i per compte propi en comprar a ferm a l’empresari concedent i revendre, assumint els riscos de la comercialització (per totes, Sentència de 20 de juliol de 2007 amb cita de les de 8 de novembre de 1995 i 1 de febrer i 31 d’octubre de 2001), que el diferencien de l’agència en què té per objecte la promoció d’actes o operacions de comerç però on és bàsica la independència de l’agent, com a intermediari independent que no assumeix cap tipus de riscos). Però, a més, no pot obviar-se la entitat recurrent que també és un tret comú als contractes de col·laboració, predicable singularment del de distribució, amb o sense exclusivitat, i que el diferencia d’una simple concatenació per temps indefinit de contractes de compravenda, la subjecció del col·laborador respecte de l’empresari principal, al qual correspon impartir instruccions i fixar les condicions en què s’ha de dur a terme la distribució dels productes i, això, com bé indica l’Audiència, encara que no mediï entre ambdós empresaris un pacte d’exclusiva, traduint-se usualment aquesta superior direcció i supervisió del fabricant, productor o concedent en l’establiment de quotes de venda i compra, sense perjudici d’altres manifestacions. Per tant, perquè pugui parlar-se de contracte de distribució és necessari que el distribuïdor se sotmeti al poder de decisió, direcció i supervisió que correspon a l’empresari per al qual col·labora, encara que el distribuïdor actuï amb tercers en el seu propi nom i per compte propi. I això és així fins i tot en casos de distribució sense exclusivitat, ja que, tot i que l’autonomia de l’empresari col·laborador és major en la distribució autoritzada o selectiva, això no implica que no hagi d’atendre les instruccions o indicacions del seu principal.”

En la sentència núm. 697/2014 d’11 de desembre de 2014 (Roj STS 5566/2014; núm. Rec. 1068/2013), el Tribunal Suprem enumera els principals aspectes del contracte de distribució recordant que:

“malgrat ser atípic, per mancar de regulació pròpia, la seva freqüent utilització ha permès assolir una tipificació social, i la doctrina científica i jurisprudencial han destacat els elements més rellevants, diferenciant-lo d’altres contractes de col·laboració empresarial: (i) el distribuïdor actua en nom propi i per compte propi, assumint el risc de la revenda, cosa que permet diferenciar aquest contracte i el d’agència (SSTS de 31 d’octubre de 2001 i 12 de juny de 1999); (ii) la retribució del distribuïdor, a diferència de la de l’agent, consisteix en el marge de revenda dels productes que comercialitza del proveïdor o comitent (STS 547/2013, de 2 d’octubre); (iii) l’objecte del contracte consisteix a promoure la distribució o revenda dels productes, fomentant la seva col·locació en el mercat, integrant-se, per regla general, en la xarxa distributiva del concedent; (iv) són contractes mercantils de durada continuada i habitualment d’adhesió, amb la finalitat d’assolir una homogeneïtat en tot el territori nacional; (v) són contractes que habitualment suposen una cessió de drets sobre béns immaterials (marques, logotips, know how…); (vi) són contractes basats en la confiança, atenent les capacitats tècniques i professionals del distribuïdor; (vii) normalment entre fabricant o proveïdor i distribuïdor regeix una exclusivitat recíproca, en relació amb la zona assignada en la qual no pot vendre aquell i els productes de la competència que no pot comercialitzar aquest últim (SSTS de 5 d’octubre i 18 de desembre de 1995)”.

Però, molt sovint, el Tribunal Suprem ha estat cridat a decidir sobre l’aplicabilitat per analogia de la normativa del contracte d’agència relativa a la indemnització per clientela en cas d’extinció del contracte. A aquest efecte, cal recordar que aquesta indemnització pot ser invocada pel distribuïdor únicament si les parts no l’han exclosa, expressament o de manera implícita mitjançant un altre acord alternatiu de liquidació del contracte. En cas que sigui aplicable el règim de la Llei del Contracte d’Agència, el distribuïdor haurà de provar, a l’empara de l’art. 28:

I. haver aportat clients o haver incrementat l’activitat amb clients preexistents;

II. que l’activitat del distribuïdor pot continuar produint avantatges substancials al principal; i

III. que la indemnització resulta equitativament procedent.

Finalment, pel que fa a la determinació de la indemnització, podem esmentar una recent resolució del Tribunal Suprem núm. 994/2023, de 13 de juny (Roj STS 2580/2023; núm. Rec. 5713/2019), en la qual s’afirma la importància de qualificar correctament el contracte, ja que, en cas de distribució, el càlcul de la indemnització s’haurà de basar sobre el marge net del distribuïdor:

3.- La qualificació com una o altra modalitat de contracte de col·laboració mercantil o empresarial és rellevant, atès que, si bé la jurisprudència d’aquesta sala considera aplicable la indemnització per clientela de l’art. 28 LCA als contractes de distribució, sempre que es compleixin els requisits establerts per aquest precepte, el mètode de càlcul de la indemnització no és el mateix, perquè el distribuïdor no percep una remuneració, sinó que el seu benefici l’obté a través del marge comercial que aplica en la revenda dels productes. Això va portar en el seu moment aquesta sala a plantejar-se si la indemnització havia de prendre com a base el marge brut (és a dir, la diferència entre el preu d’adquisició i el de revenda) o el marge net (això és, el percentatge de benefici que li resta al distribuïdor un cop descomptades les despeses i impostos).

En aquest sentit, la sentència 317/2017, de 19 de maig, amb cita d’altres prèvies, va declarar:

“S’ha d’utilitzar com a criteri orientador l’establert en l’esmentat art. 28 LCA, però calculat, en lloc de sobre les comissions percebudes per l’agent, sobre els beneficis nets obtinguts pel distribuïdor [en consonància amb la STS 296/2007, de 21 de març], és a dir, el percentatge de benefici que li resta al distribuïdor un cop descomptades les despeses i impostos, i no sobre el marge comercial, que és la diferència entre el preu d’adquisició de les mercaderies al proveïdor i el preu de venda al públic [en consonància amb la STS 346/2009, de 20 de maig]. L’import resultant tindrà caràcter de màxim”.

4.- Com a conseqüència d’això, l’Audiència Provincial hauria d’haver qualificat expressament el contracte com d’agència o de distribució o, si considerava que tenia trets mixtos, determinar quins eren més rellevants o prominents d’una o altra figura, a fi de realitzar el càlcul de la indemnització per clientela mitjançant un o altre dels sistemes de liquidació abans indicats.

Obligacions de les parts en el contracte de distribució

L’obligació principal de l’empresari o concedent és vendre o posar a disposició del concessionari els productes, béns o serveis, així com la informació i les instruccions necessàries per dur a terme la comercialització dels mateixos.

L’obligació principal del distribuïdor és la de pagar els béns o serveis segons el pactat i informar el concedent sobre les activitats de distribució realitzades.

Al marge d’aquestes obligacions principals, els acords de distribució, sobretot a nivell internacional, es caracteritzen per una creixent complexitat en la seva redacció amb l’afany de les parts de regular tants aspectes com sigui possible de la relació contractual. Apareixen així clàusules que disciplinen la formació i/o assistència tècnica per capacitar el distribuïdor, d’altres que defineixen els materials/fullets/manuals i altres documents necessaris per a la comercialització dels productes.

Sense ànim d’exhaustivitat, altres aspectes inclouen la durada determinada o indeterminada de la relació, la seva possibilitat de pròrroga, la delimitació territorial, la determinació del preu dels productes amb la concessió d’eventuals descomptes o rappels i, al mateix temps, l’obligació d’arribar a uns nivells mínims de compres, l’exclusivitat que pot ser totalment recíproca en el sentit que el concedent no podrà comercialitzar directament els seus productes en el territori concedit al distribuïdor, la utilització dels drets de propietat industrial i intel·lectual, el manteniment d’un estoc mínim i la possibilitat o obligació per part del concedent de recomprar els productes en finalitzar el contracte, les condicions de resolució anticipada, així com la possibilitat d’indemnització per rescissió.

Llei aplicable i jurisdicció en els contractes de distribució

Jurisdicció

L’elecció de la llei aplicable i la determinació de la jurisdicció competent són aspectes crucials en l’elaboració d’un contracte de distribució internacional. A més, és un tema que sol generar debats i dificultats durant les negociacions, ja que cada part tendeix a preferir l’aplicació de la seva pròpia legislació i la submissió de qualsevol conflicte als tribunals del seu país.

Per motius pràctics, és sempre aconsellable que els tribunals competents estiguin ubicats al país la llei del qual s’ha escollit.

Si això no és possible, una via d’escapament és recórrer a mètodes alternatius de resolució de conflictes com la mediació i l’arbitratge internacional, fins i tot mitjançant una clàusula esglaonada que prevegi la utilització de l’arbitratge només en cas que la mediació no aconsegueixi els resultats esperats.

Si les parts no han aconseguit o no han pogut pactar res al respecte, s’aplicaran els criteris previstos a nivell internacional. En aquest sentit, el Reglament Brussel·les I (44/2001) estableix la competència judicial internacional en els contractes de distribució segons el domicili del demandat.

El Reglament també preveu un fur especial basat en el lloc de compliment de l’obligació contractual. En contractes de distribució que impliquin compravenda de mercaderies o prestació de serveis, el lloc de compliment serà, respectivament, l’Estat on es van lliurar o s’havien de lliurar les mercaderies, o on es van prestar els serveis.

Si el demandat està domiciliat en un tercer Estat fora de la Unió Europea, la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ)estableix que, en absència d’acord, els tribunals espanyols tindran competència si el demandat té el seu domicili a Espanya o si les obligacions contractuals van néixer o s’han de complir a Espanya.

Llei aplicable

Pel que fa a la llei aplicable, per als contractes signats a partir del 17 de desembre de 2009, la llei aplicable es regula pel Reglament Roma I (593/2008). Aquest Reglament estableix l’autonomia de la voluntat com a principi general absolut, permetent a les parts escollir la llei aplicable al contracte, fins i tot per a diferents parts del mateix. A més, les parts poden canviar la llei aplicable durant la vigència del contracte.

En contractes de distribució en què no s’hagi acordat una llei aplicable, el Reglament Roma I estableix que s’aplicarà la llei del país on el distribuïdor té la seva residència habitual, determinada en el moment de la celebració del contracte. Per a persones jurídiques, això es refereix al lloc de la seva administració central, mentre que, per a persones físiques, al lloc on exerceixen la seva activitat professional.

No obstant això, si el contracte presenta vincles més estrets amb un altre ordenament jurídic, pot aplicar-se la llei d’aquest ordenament. En qualsevol cas, l’aplicació de la llei escollida no podrà contravenir les lleis de policia, que són disposicions fonamentals per a la salvaguarda d’interessos públics o supraindividuals en un país.

Claus finals sobre el contracte de distribució a Espanya

En el cas d’un contracte de distribució internacional, si les parts no han pactat res sobre la llei aplicable, la relació contractual quedarà sotmesa a la llei espanyola si el distribuïdor té la seva seu a Espanya. En aquest cas, les parts gaudiran d’una àmplia autonomia per determinar el contingut de les obligacions recíproques, tractant-se d’un contracte atípic sotmès només als principis de la bona fe i a la normativa sobre la competència. L’autonomia podrà abastar fins i tot la liquidació del contracte en cas de la seva resolució, excloent expressament la indemnització per clientela. Tanmateix, en absència d’acord, el distribuïdor podrà reclamar la indemnització per clientela en la mesura fixada per la jurisprudència espanyola.

El nostre despatx té experiència en la redacció de contractes de distribució internacional, així com en la defensa dels interessos de distribuïdors i/o concedents davant els tribunals i col·legis arbitrals. Si esteu interessats a obtenir més informació, estarem encantats d’oferir-la. Podeu contactar-nos per sol·licitar gratuïtament un pressupost que s’ajusti a les vostres necessitats.