¿Es pot accedir a l’historial clínic d’un difunt?

Blog publicat a legaltoday.com per Lluís Ignasi Clusellas Plana.

Constitueix l’objectiu del present comentari realitzar una breu referència a l’accés a les dades personals compreses en les històries clíniques de pacients difunts.

La qüestió es pot plantejar en forma de pregunta: Tinc dret a obtenir del centre mèdic corresponent còpia de l’historial clínic d’un pacient difunt?

El principi general establert a l’article 7 de la Llei 41/2002, de 14 de novembre, estatal bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica (en endavant, Llei 41/2002) i a l’article 5 de la Llei 21/2000, del Parlament de Catalunya de 29 de desembre, d’autonomia del pacient i drets d’informació i documentació clínica (en endavant, Llei 21/2000 – si aquesta resulta d’aplicació), és que tota persona té dret que es respecti la confidencialitat de les dades relatives a la seva salut i, per tant, cap tercer pot accedir-hi, llevat que obtingui prèvia autorització emparada en la llei.

La referida autorització emparada en una llei la trobem a l’article 18 de la Llei 41/2002, en què expressament s’autoritza l’accés a la història clínica d’un pacient difunt a tota persona vinculada a ell per raons familiars o de fet, llevat que el difunt ho hagués prohibit expressament, establint-se expressament en la referida norma que, en qualsevol cas, l’accés d’un tercer a la història clínica motivat per un risc per a la seva salut es limitarà a les dades pertinents.

Tres són, doncs, els aspectes a tenir en compte:

1. Inexistència de prohibició expressa per part del difunt.
2. Acreditació de la relació de parentiu o la vinculació de fet.
3. Finalitat de l’accés a la història clínica del difunt.

1.- Prohibició expressa del difunt

Constitueix aquest un requisit essencial que tota entitat ha de respectar inexcusablement, de manera que si el difunt hagués prohibit expressament l’accés a la seva història clínica, l’entitat no podrà comunicar-la a cap tercer, sigui aquest parent (de qualsevol grau) o no.

L’existència o inexistència d’aquesta prohibició es podrà acreditar de qualsevol forma admesa en dret, però, a efectes de prova, és preferible que consti per escrit.

La prohibició expressa constitueix un impediment per a l’accés a la història clínica del pacient difunt.

2.- Relació de parentiu o de fet

En no constar la referida prohibició expressa, procedeix verificar el compliment del següent requisit: la relació de parentiu o de fet amb la persona difunta.

En el supòsit de descendents directes és suficient i necessari acreditar aquest parentiu, sense necessitat que provin a més la seva condició d’hereus.

Pel que fa a l’acreditació de la relació de parentiu, ni les lleis que disciplinen l’accés a la història clínica ni la jurisprudència estableixen quins documents es requereixen per acreditar el parentiu, fent referència en alguns supòsits l’Agència de Protecció de Dades a la presentació del testament obert del difunt, en el cas d’hereus.

A l’efecte de comprovar l’existència d’un vincle familiar o de fet del sol·licitant amb el difunt, entenc que s’ha de considerar insuficient la simple presentació d’un document signat pel sol·licitant o, fins i tot, d’un Document Nacional d’Identitat o la seva compulsa. És necessari, entenc, que s’aporti còpia del Llibre de Família, certificació del Registre Civil, o qualsevol altre mitjà idoni que permeti establir la vinculació familiar entre el difunt i el sol·licitant. El que cal acreditar no és només la personalitat, sinó la relació de parentiu.

En els supòsits d’accés a la Història Clínica per un hereu no familiar del causant, o per un hereu no vinculat al causant per raons de fet, entenc que aquests tenen dret a conèixer el contingut de la Història Clínica, en la mesura que succeeixen el difunt en tots els seus drets i obligacions (article 661 del Codi Civil). Ara bé, ser hereu no constitueix una condició suficient per aconseguir el referit accés, sinó que també s’hauran de complir els altres dos requisits i, en tot cas, s’hauran de respectar les limitacions que més endavant s’indicaran. D’aquesta manera, el simple fet de ser hereu no habilita ipso iure l’obtenció de la Història Clínica.

Especial referència s’ha de fer a les relacions de fet amb el difunt. En aquests casos cal vetllar perquè quedi acreditada de manera clara la relació pretesa (sigui quina sigui), havent-se de denegar l’accés a la Història Clínica en cas de manca d’acreditació. La casuística pot ser molt variada i requereix una anàlisi cas per cas, la qual cosa excedeix, amb molt, l’àmbit del present, podent-se establir com a principi general que una parella de fet pot tenir accés a les dades de què tractem.

És oportú assenyalar que l’incompliment del requisit d’acreditació de la relació constitueix una causa impeditiva de l’accés pretès a la història clínica del pacient difunt.

3.- Finalitat de l’accés a la Història clínica

Aquest és l’últim dels tres requisits assenyalats per la llei.

A l’article 18.4 de la Llei 41/2002 s’estableix que, en tot cas, l’accés d’un tercer a la història clínica motivat per un risc per a la seva salut es limitarà a les dades pertinents.

Amb fonament en el referit precepte legal, entenc que és necessari que qui, podent, sol·liciti l’accés a la història clínica d’un pacient difunt assenyali la finalitat del referit accés, atès que, si aquest estigués motivat per un risc per a la seva salut, l’accés només es limitarà a les dades pertinents de la història clínica i no a la totalitat.

En altres paraules, la Llei no empara la curiositat i és curosa amb la intimitat dels difunts, de manera que, en tot cas, és necessari que el sol·licitant indiqui de manera indubtable la finalitat de l’accés, essent el custodi de les dades de salut qui decideixi, a la vista de la finalitat manifestada, l’accés i el seu abast.

Com en els anteriors, si no s’indica la finalitat, l’accés ha de ser denegat.

Restriccions a l’accés

Per finalitzar aquests breus comentaris sobre una matèria que, sens dubte, està plena de matisos, cal tenir en compte que, sense perjudici del que s’ha exposat fins aquest moment, queden exclosos de l’accés a la història clínica del difunt, en aplicació dels articles 18.4 de la Llei 41/2002 i 13 de la Llei 21/2000:

• La informació que afecti la intimitat del difunt.
• Les anotacions subjectives dels professionals que han intervingut en el procés assistencial.
• Les dades que perjudiquin tercers.

En qualsevol cas, en posteriors articles tindrem oportunitat d’aprofundir sobre alguns dels aspectes que s’han comentat i altres que hi tenen relació.